dimarts, 21 de juny del 2011
MATISSE, Henri La dansa
La dansa, com l'emoció de l'amor, voldria unir terra i cel, cos i ànima, home i dona en aquesta imatge i a la vida.
"Et in Arcadia ego" ("jo també he estat feliç"), seria un bon títol per aquest quadre, que s'anticipa al que serà el segle XX en la necessitat d'aquesta Arcàdia. L'alegria de viure dels salvatges primitius traspassada als nostres temps. Una pau ara gairebé més necessària que mai. La dansa allibera, per això la puritana de la meva àvia no deixava anar la seva filla al ball.
Etiquetes de comentaris:
Matisse,
Primitivisme
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sempre es troba algun indret paradisíac (Arcàdia)... pel Pirineu per exemple sense anar massa lluny.
ResponEliminaI em pregunto, com se sap que eren felíços i de l'alegria de viure dels salvatges primitius?? És que ho desconec.
Bon dia de dimecres, Helena.
Gemma: si n'ets capaç, prova de llegir-te Abstracció i empatia de Wilhelm Worringer. És un llibre que explica per què l'abstracció, el primitivisme, serà tan important el segle XX. Els primitius no sempre tenen alegria de viure, també tenen molta por de la natura, per exemple.
ResponEliminaOk, gràcies per la ressenya.
ResponEliminaAquest quadre em remet a "La decisió de Brandes" de l'Eduard Márquez. No es genial que un llibre no només et porti a altres llibres sinó també a altres quadres?
ResponEliminaHiniare
Hiniare: veig que va bé l'anònim. No recordo a on es parla d'aquest quadre a La Decisió de Brandes. Me'n pots dir la pàgina?
ResponEliminaOh, ja no tinc el llibre. Recordo només que el protagonista de jove s’havia entusiasmat veient “La música” i “La dansa” de Matisse, i la seva idea de fer cantar els colors. Mentre llegia aquell llibre vaig anar buscant els quadres que sortien i vaig pujar alguns al fil de la lectura conjunta:
ResponEliminahttp://ploma.quellegeixes.cat/forum/index.php?topic=3853.msg63234#msg63234
A mi també m’entusiasmen els colors desbordants del fauvistes.
El curiós és que alguns blocs m’identifiquen i altres com el teu, no. Hauré de ser anònim per força.
Hiniare
2a part (a vegades passen anys fins que no tens la visió exacta d'una obra): afegeixo que la dansa, com l'emoció de l'amor, voldria unir terra i cel, cos i ànima, home i dona en aquesta imatge i a la vida.
ResponEliminaSemblen músics de carrer, dels que hi ha al Barri Gòtic de Barcelona... suposo que toquen jazz
ResponEliminaA mi també m’entusiasmen els colors desbordants del fauvistes.
ResponEliminaSón bellíssims, aquests colors, muara.
Elimina