MAGRITTE, René La venjança 1938 o 1939

No tansols la vida encabeix l'art, a vegades l'art es converteix en real, però continua essent art! Són les ambivalències habituals en Magritte. La venjança de l'art contra la vida, quan només ens queda aquest art, que és una escala que no porta enlloc.

BUONARROTI, Miquel Àngel Biblioteca Laurenziana

Recordo el professor d'història de l'art de COU com comentava, d'aquesta obra, el detall de les dues columnes de la banda esquerra, que aparentment se sustenten en l'aire, donat que les dues peces arquitectòniques de sota les respectives columnes no toquen pas de peus a terra, literalment. D'això es tracta, precisament. És un classicisme pujat de to.

ERLICH, Leandro Subway

La vida és com una cinta transportadora que ens porta indefectiblement a la mort. Com aquesta moderna caverna del metro. Tot perfectament simètric, perfectament il·luminat, sense aparentment acabar mai, l'horror del progrés.

COMADIRA, Narcís

Com a poeta, Comadira m'embadaleix. Com a pintor, també. Aquesta és la possible imatge de la vida i l'art, de l'empatia (la perspectiva dels troncs) i l'abstracció (el blanc i negre). Hi ha horitzó mentre hi ha vida, hi ha vida mentre tenim horitzó, el nostre pa de cada dia, que per alguns és més que pa.

NOLDE, Emil

He llegit alguna vegada que en aquesta imatge s'hi pot veure Déu. Per a mi l'únic que s'hi pot veure és la ma divina de l'artista que l'ha fet. La imatge de la passió gens continguda en aquest cas.

ETOUNDI ESSAMBA, Angèle, dins la col·lecció Les voix du silence 2010

Aquesta imatge parla sola. Com parla el desert en la quietud trencada per les petjades que conflueixen. El que no passa mai.

ETOUNDI ESSAMBA, Angèle Noirs 11 Galeria Safia 2004

Conec qui li fa por aquesta imatge. El negre és el color del sublim, i aquesta noia a més és bellíssima. Segurament que el blanc dels ulls ha estat retocat per reforçar el clarobscur. L'abstracció dels primitius en una mirada profunda, no pas la d'una rossa bleda.

PLOSSU, Bernard

Mentre som en moviment podem guanyar, deia Katherine Hepburn. La superació és una meta mòbil, la llum que veiem a l'horitzó ens empeny endavant, enmig de la boira. És una imatge molt emotiva, captivadora en tot el sentit de la paraula.

ITTEM, Johannes, L'encontre

La vida i l'art com a una espiral que porta al punt de partença i de nou al final. El passat i el futur, el blanc i negre i els colors, estretament lligats.

ERLICH, Leandro, Les portes, dins "Al calor del pensamiento", Daros Latinamerica Collection

Si el teu tren va a Girona i en passa un de més bonic cap a Barcelona, no canviaràs pas de tren a última hora. Has de ser conseqüent amb les teves decisions. Quatre portes, totes insinuant molta llum. Ninguna és millor que ninguna altra, però s'ha d'escollir, a la vida, i fer com si l'elecció fos important, més enllà dels resultats.

MAGRITTE, René, Habitació, 1950

L'habitació, símbol de la natura domesticada, de lloc on protegir-se de les inclemències del temps, la llar on et sents segur. Però alguna cosa d'inusual trobem en ella: la natura desbordant i continguda alhora ocupa tota la cambra, reïvindicant allò espontani i verd d'innocència, la fredor de fora, del mar, contra la calidesa potser sufocant de dins.

MADOZ, Chema

La ment mou muntanyes. Les pedres erosionades, amb la forma de la imatge que s'utilitza als còmics per il·lustrar el personatge que pensa. O sigui, el pensament lleuger convertit en un element que pesa, en relació amb la sorra del fons, element més humanitzat.

VAN GOGH, Vincent Nit estrellada

En aquesta pintura hi ha una doble imatge literària: els xiprers són com foc, perquè a través d'ells, símbol d'allò espiritual, la terra se'n va cap al cel, el cel cap a la terra. Van Gogh volia tocar de peus a terra i volar alhora.

GARGALLO CATALÁN, Pau Personatges parlant, un s'allunya, 1896

Els inadaptats tenen moltes possibilitats d'esdevenir artistes, deia Moravia. Què és el que fa que es rebutgi tantes vegades la vida social, no ho sé. Però en la individualitat, la curiositat i l'empenta resideix el talent.

SCHOMMER, Alberto, dins "Retrospectiva 1952-2009"

En aquesta mena de bodegó, la flor, que seria símbol de l'enamorament, puja; els fruits de l'enamorament, baixen; el vi, fet amb el raïm, puja, com l'amistat sol créixer amb els anys. Tot el que puja baixa, tot el que baixa puja.

SCHOMMER, "Es desfeu", 2008

Com la primavera, l'espontaneïtat de la natura trenca, amb els colors de la flor, el glaç cristal·lí de l'hivern. És un muntatge molt ben aconseguit, molt simbòlic.

QUINTERO, Daniel, La alegría de la huerta

Aquest quadre em recorda la idea de la piràmide de la humanitat de Kandinsky: amb tots els colors i formes anem cap amunt, amb totes les naturaleses cobrim el negre de la nostra foscor, amb tots els elements podem esdevenir més i més savis i feliços.

GARGALLO, Pau, dins l'Expo Gargallo a la Lonja de Saragossa

He estat a Saragossa i he quedat embadalida amb aquest escultor, tant quan esculpeix de forma clàssica com quan ho fa d'acord amb les avantguardes del segle XX. Aquesta imatge mostra com encara que esculpeixi deixant molts buits, en abstracte, l'ombra de l'obra sembla la d'una escultura tradicional, i la ballarina té molta vida, expressivitat, només és molt marcada l'abstracció de la forma recta de la faldilla. Això deu voler dir segurament que l'esperit, l'art és el mateix, es presenti sota una forma o altra.

MAGRITTE, René Els amants

Tal i com hauria de ser l'amor: cec, en el qual la bellesa interior comptés més que la visible. L'arquitectura racional del primer pla contrasta amb la turbulència romàntica del fons, que es fa més fosca com més amunt. De la mateixa manera, els dos personatges van vestits de manera convencional, excepte amb el mocador que els tapa la cara. El contrast entre el visible i l'invisible.

VICENTE, Fernando, El novio de provincias, 2002

El final feliç de les pel·lícules i els llibres, com a excusa per parlar d'una altra cosa. Allò que carrega contra la bellesa de les roses, amb la duresa del negre. És molt realista, aquesta imatge.

MAGRITTE, René L'imperi de les llums, 1954

Tant de bo poguéssim tenir el dia i la nit, tot alhora. Però com no sigui en la posta o l'alba, aquest terme mig fugisser, aleshores ens haurem d'inventar un quadre màgic com aquest.

Frederic, Lord Leighton Sol ardent de juny, 1895

Aquesta seria l'última primavera, l'últim son abans del despertar del Renaixement (el del sol ardent de l'estiu del fons del quadre), propi dels prerafaelites anglesos. Un retorn a l'abans de tot. En una pintura d'una gran bellesa, on descansar la vista.

BALAGUER, Francesc Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, s. XVII (Sitges)
Com a Improvisation 7 de, Kandinsky, també en aquesta fotografia tot allò terrenal, de color de fang, tendeix cap amunt: del primer pla al fons, el campanar, passant per les escales. Tots aquests elements contrasten amb el cel, alhora que s'hi apropen. Té la seva dificultat d'aconseguir de dir alguna cosa nova amb una imatge tan vista com la de l'Església de Sitges.

LIST, Herbert, Amo i gos, Portofino 1936

Amb les cames és com som més a prop de ser animals. Al mateix temps, el gos mira cap amunt, cosa que l'humanitza: deia Ciceró que els homes podem fer servir les potes de davant per mirar el cel, cosa que generalment no pot fer un gos, que es veu obligat a mirar el terra o endavant quan camina amb les quatre potes.

MALAGRIDA, Anna

La finestra oberta: equilibri entre el marc i la vista, entre la terra i el cel. La ciutat vista des de dalt, imatge del sublim igual com un cel estrellat. Però si fos de nit, ho seria sense estels. La imatge és borrosa, emboirada. Es confon la línia entre cel i terra, expressament captat així per la fotògrafa segurament.

DRÜHL, Sven, Sense títol, imatge presa de la Revista Album Letras-artes

Tant per l'artista, com per anar per la vida, és bo de passar sempre pel fil del ganivet, de no perdre de vista cap dels dos costats de la serralada, els dos costats de la moneda, la de l'ombra i la del sol.

LIST, Herbert Peixera, Santorini, 1937

En el que és petit hi ha un reflex del que és gran, com en la coberta del poemari Besllum de la Joana, que ja he comentat. El peix en la peixera, com les persones en la seva humanitat, en la seva petitesa, és, respecte el mar, com la lluna davant el sol.

ESCANDÓN, Arguiñé

El romanticisme de la posta de sol -el Romanticisme representa l'acabament definitiu del sol renaixentista, per entrar a la nit del segle XX-, és complementat per les flors que en el contrast es fan negres, tot i que en principi representen la primavera, l'inici, no el final. Són negres perquè es relacionen amb la mateixa posta de sol. Tot el conjunt és d'una gran bellesa.