MADOZ, Chema

Amb un poema, amb les entrades en un bloc, anem fent passar les gotes de poesia pel fil del text, tot provant de retenir-les per una breu estona almenys, fins que s'evaporin, i fent-ne una mena de collaret, generant bellesa. La fotografia aconsegueix de fer perdurar les gotes fràgils també.

MADOZ, Chema

A vegades aquell qui ha de ser protegit és el més agressiu, el menys innocent. Un dit amb punxes, en definitiva. És el que jo dic sempre: indefens, però no pas inofensiu. Aquest autor no té pèrdua, per cert.

MADOZ, Chema

La trobada entre dues persones, un instant entre dos recorreguts coordinats per l'esfera del rellotge. El temps que s'atura en la bellesa de l'obra que reté aquest instant.

PUERTA, Jan, Fin del mundo surrealista

Una escala que potser no porta enlloc, com una cadira que no s'aguanta. Però les dues tenen una presència. Hi ha el contrast entre acció i reflexió, entre utilitat i estètica. Si no pots seure a la cadira, potser et podràs recolzar en la continuació de l'escala. I la cadira sempre es podria restaurar.

SENDÓN, Manuel

Un símbol de tota la brutícia que va a parar al mar, dins el Proxecto Costa da Morte. I que malgrat tot és estètic, sembla arte povera. L'art sempre ho embelleix tot, sort en tenim.

DORFSMAN, Alex dins l'exposició “This mountain collapsed and became a bridge”, 2011.

Un plat rodó i blanc com la lluna. Però trencat, i amb un tros que voldria però no pot encaixar-hi. Hi ha coses insubstituïbles, a la vida. Tot és semblant, però hi ha diferències.

SASSE, Jorg, imatge trobada a la xarxa

Tot perfectament simètric, equilibrat, però amb una sola onada a punt d'arribar a la platja: la guanyadora de la cursa, individual, en ella es conté tota la força del mar. Entre terra i cel, una onada, com un vers, ho diu tot.

LYON, Mark Dr. Wilk D.D.S., Exam Room 1, Instrument Tray, 2010

Com a efecte contrast aquesta imatge és brutal. Avui en dia, que amb el progrés hem aconseguit d'anestesiar el dolor, hi ha dones que volen tenir un part "natural", com si volguessin que els arranquessin un queixal de viu en viu, com si volguessin tornar a les cavernes. I és que quan tothom té un ordinador, es posen de moda la cal·ligrafia o els traços manuals.

TORRENTS, Ramon, La fosca

"A la finestra es ponia el sol"... deia en una metonímia Kundera a La immortalitat. En aquest cas és en el reflex als arbres que es pon el sol, arbres que serien alhora metàfora de la creació artística, que s'enreda entre troncs i branques tot mostrant la bellesa senzilla de la posta al capdavall, la de l'autor segurament. Una fosca bellíssima.

GUINOVART, Josep, Sense Títol, 1975. Gravat il·luminat a mà.

Art i vida, abstracció i realitat: l'obra, per abstracta que sigui, s'alimenta de la biografia de l'autor i el contemplador. Els límits de la pintura hi són, l'anar més enllà d'aquests límits també. L'obra ha de trencar, transcendir per ser artística, com ho faria la mica de color vermell.

SENA da SILVA, Martín, S/T anys 50. Dins Fundació Foto Colectània

El vaixell, que va endavant, deixa fum al seu darrere, embruta com el progrés. El caminant, que torna enrere, als orígens, és ell sol i no molesta ningú. Viure en el passat és molt rendible artísticament. Però tots dos, el vaixell i el caminant, viuen en la boira.

GIRONA, Maria, S/T dins la col·lecció d'art de l'AVUI

Un quadre sempre hauria de ser un lloc on descansar la vista, una cadira metafòrica, la d'aquesta obra, i com en aquest sofà. El gerro de flors sobre la cadira aniria en aquest sentit. Però Kafka deia que li agradava l'art que mossega. Són dos punts de vista.

GENOVÉS, Pablo, Iris, imatge extreta de la xarxa

Com l'instant en què una bala travessa el canó de la pistola: així ve a resumir Margarit les nostres vides al poema Túnel. O sigui, que aquesta nostra vida seria com travessar un túnel, amb la bala de l'ànima carregada de colors, el sentiment, i amb la màxima il·luminació possible, el que seria la raó.

JASON MARTIN, Django As yet untitled (Alizarin Violet). Imatge extreta de la xarxa.

Hi ha qui diu que, en art, el més important és la forma, no pas el contingut. Aquesta pintura és tota pintura, massa pictòrica, gestualitat, i no té títol, encara, només el color violeta. Estèticament és tan agradable com ho pugui ser una pintura renaixentista: són dues coses diferents i ja està. És plaer estètic, però també és plaer sensual, fixeu-vos que s'assembla a un gelat de fruites del bosc. És una abstracció perfectament decorativa.

Te sientes diferente? dins el bloc Foto Jam Session

Cal adonar-se que l'element blau contrasta amb els altres, però continua sent una peça de Lego: discordia concors, concordia discors (trobar semblances en la diferència, en definitiva). Es pot observar també que totes les peces són en desordre, en una certa llibertat, doncs. Malgrat tot, hom se sent diferent i vol ser-ho, si no ja no faria aquest bloc, més bé o més malament.

BARCELÓ, Miquel Gran Elefandret, instal·lat a la plaça Union Square de Nova York, fins al 29 de maig de 2012

Això de sostenir-se en la trompa em recorda algunes coses. La "trompa, trompa" de Shin Chan, i per tant, les connotacions sexuals.

Però també, en la manera com un animal tan pesat s'aguanta fent equilibris, tot el contrari: no vol tocar de peus a terra, no vol saber-ne res de fer-se gran. Aquesta escultura tractaria el meu tema preferit, ja em coneixeu...

Entrada d'Ana Muela Sopeña al bloc Laberinto de lluvia

El llamp se sol identificar amb el sorgir de la idea poètica, artística. En aquesta imatge contrasta amb els cactus del primer pla, la natura contra aquesta mena de focs artificials que són els llamps. Els sentits, els versos, davant la Poesia. La felicitat que dura uns instants i prou.

MADOZ, Chema, S/T 2001 dins la revista Arte y parte Nº94

En el fons, l'art és un joc i cal que sigui pres així per funcionar. El pianista té davant seu la partitura, que pot interpretar bé o malament, en lluita amb ell mateix, com la mateixa intèrpret d'aquesta fotografia. L'escaiença del blanc i negre del tauler-partitura i de les tecles del piano és important perquè la imatge funcioni, és el nexe d'unió simbòlic entre partitura i interpretació.

LAGARTO, Lolita Es-tendre, dins el bloc Píxel_accions, Paisatge urbà

De baix cap a dalt, de dins cap a fora, com haurien de ser totes les imatges, segons deia un escriptor. De la cultura a la natura. De les peces de roba penjades, més aviat antiestètiques, però que fan "autèntic", a les branques de l'arbre que malda per sortir a la superfície, i perquè li surtin fulles, com l'ànima inquieta, tendra de la fotògrafa.

SCHUH, Gotthard, autor en exposició a Fundación MAPFRE a Madrid, del 14 de setembre al 27 de novembre de 2011

Noi i noia vistos a través del vidre, a través de l'art, que simbolitzarien els gravats que deixen passar la llum. La transitivitat, com explicava Jordi Malé a la carrera, és pròpia de la poesia, de l'art: la realitat sempre es veu a través d'unes imatges que la milloren, per realista que sigui l'obra. El misteri hi és també absolutament essencial, com en aquestes dues figures borroses, gairebé ombres. Tot plegat té un aire, un deix molt romàntic.

CATALÀ ROCA, Francesc. Imatge treta de la xarxa.

L'anunci, que es podria considerar art, davant la realitat del soldat. La innocència del nen, que fins i tot sembla sorprès, davant la duresa de l'exèrcit. Un intent d'humanitzar aquest món. Un oxymoron visual.

CATALÀ ROCA, Francesc. Imatge treta de la xarxa.

L'anunci, que es podria considerar art, davant la realitat del soldat. La innocència del nen, que fins i tot sembla sorprès, davant la duresa de l'exèrcit. Un intent d'humanitzar aquest món. Un oxymoron visual.

ATGET, Eugène, Châtaigniers, dins la revista Arte y parte 93

Heus aquí un clàssic, una obra mestra, metafòricament parlant. L'arbre que s'imposa als altres, que fa ombra a tota la resta, que creix amb llibertat, mentre els altres s'arronsen. És una mica la llei de la selva, però aquest castanyer fa goig, sigui com sigui.

CREED, Martin, Work No.701, 2007. Claus, 7 elements, dimensions variables.

Com més lluny és en l'espai i el temps, més profundament arrela el clau. Com més es perd l'ombra del clau, la memòria d'ell, més viu és en el nostre inconscient. La doble ombra, causada pel tipus de llum, deu voler dir que es busca el terme mig, llavors i ara, entre els dos termes oposats, passat i present.

CREED, Martin, Work No.701, 2007. Claus, 7 elements, dimensions variables.

Com més lluny és en l'espai i el temps, més profundament arrela el clau. Com més es perd l'ombra del clau, la memòria d'ell, més viu és en el nostre inconscient. La doble ombra, causada pel tipus de llum, deu voler dir que es busca el terme mig, llavors i ara, entre els dos termes oposats, passat i present.

NAVARRO, Raquel, Gravat al vernís tou; tècnica calcogràfica d'incisió indirecta. Realitzat al taller de l'escola d'art de Vic.

Encara que aquí no es veu gaire bé, es pot apreciar una mica el vermell sobre el gris dels instruments de creació pictòrica. Per un cantó el rectangle de línies vermelles, que seria la raó necessària per crear. Per l'altre la taca vermella amorfa, que per a mi simbolitza la passió també necessària per crear. L'original és molt bell.

CREED, Martin, Work No. 79, Some Blu-Tack kneaded, rolled into a ball, and depressed against a wall, 1993. Dins la revista Arte y parte nº 93

Una illa com de plastilina enmig de la duresa de la paret, allò humà en contrast amb la immutabilitat d'aquesta paret. Una idea senzilla i complexa alhora. Sempre pots fugir d'una vida massa compacta, prosaica, amb la flexibilitat, la llibertat de l'art, com una lluna enmig del cel.

MARTÍN, Javier, Sol, dins 300 65 Diario fotográfico de Javier Martín

És això, el progrés, molta llum, sí, però amb les figures a contrallum, buides, monòtones i anònimes, o sigui, sense ànima.

MORRIS, Robert, Mirror, dins la revista Arte y parte número 93

Diuen que en l'art només s'hi troba el que s'hi porta. Com en aquesta imatge on l'hivern reflecteix l'hivern, així de senzill.

Qui escriu aquest bloc, que ja té un any, no pretén d'oferir més que "el que és bo i no enganya", com aquesta imatge que m'ha anat a parar a les mans fullejant una revista d'art. La majoria de les vegades no sé què significa per a mi una obra que em crida l'atenció fins que no agafo la ploma amb intenció d'escriure. A vegades no ho sé fins que no veig els vostres comentaris. Moltes gràcies a tots per seguir aquest bloc.

GENOVÉS, Pablo, Judici final, 2011, dins la revista Arte y parte nº 92

Un judici final amb justícia, carregant-se la pompositat del Vaticà, amb la força simbòlica de l'aigua, de les onades. Miquel Àngel està molt bé, però l'abstracció també. Ves a saber amb què es quedaria Déu.