GARCÍA FRAILE, Chus. Protected Zone earth 2007, dins ADN Galeria

Com la imatge d'ahir, però diferent. El progrés que evoluciona enmig de la natura, les escales que duen a la llum, en una drecera vista per alguns com a tramposa, artificial, antiestètica, però que és molt útil. Com una bona crítica ajuda a llegir o veure un quadre.

GARCÍA-FRAILE, Chus. Protected Zone Sea, dins ADN Galería

Un camí d'anada i de tornada, directes del primer pla a l'horitzó, amb el sol, i viceversa. Un viatge del que es vol tornar, com quan s'agafa un vaixell. Estar d'anada i estar de tornada de la vida no és ben bé el mateix, tot té el seu valor. N'hi ha que només començar ja són de tornada.

PERDICES, Álvaro, dins l'exposició NEGADA, AbiertA y desnudA, a l'Espai d'Art Contemporani de Castelló, 14 de gener-27 març del 2011

L'obra d'art en una paret, en aquest cas no és més que un forat a la foscor que du a un altre forat, a una porta, a la claror. Sense risc, sense anar més enllà, no hi ha possibilitat de més llum.

GIACOMETTI, Alberto, dins la revista ARTECONTEXTO número 32

El nas és on resideix el sentit amb què l'escultura trascendeix aquesta mena d'habitacle on es troba, anant més enllà d'ella mateixa. Com la curiositat i l'empenta generen art. L'orgànic pot evolucionar, l'estructura de ferro no.

ONUR, Füsun. Whisper, 2010

El desig de dos potes d'arribar a ser part d'una tauleta, el desig de ser útil, el de progressar, la teoria de l'evolució. Em recorda l'evolució d'un bloc, de baix cap a dalt, la darrera entrada la primera, l'obra en construcció.

PRIETO, Wilfredo. Nebulosa 2009, dins la revista ARTECONTEXTO

Ja pot entrar una llum resplendent de fora, ja pots tenir els peus sobre el terra, que si el teu pitjor enemic, segons Forster, l'enemic interior, genera una nebulosa com aquesta, no veuràs les coses gaire clares.

PIQUERAS, Carlos. Megaparchises Tuyú

La vida és un joc, l'amor és un joc, i cal prendre'ls com a tals generalment. En el vermell hi ha una mica de verd, etc. Cal provar de moure's de la casella d'entrada, i no frustrar-se si tornes enrera. Tot el que puja baixa, tot el que baixa puja.

SOLÉ, Albert. El Pedraforca dins el Blog Albert Solé

Aquest cel emboirat, romàntic, acompanya el simbolisme d'aquesta muntanya de dos pics paral·lels: la imatge de l'amor, del gran amor, en el que les dues persones es corresponen, més enllà dels núvols que les envolten.

ARIKHA, Avigdor. Vista del jardí dels Agutins, 1990, dins Album Letras-Artes

Un jardí seria una imatge del que és la humanitat. El que creix de manera natural, amb el que ho fa de manera artificial. O sigui, una natura controlada, com la d'aquests caminets de formes geomètriques entre els frondosos arbres. El que és humà ho és tant en un sentit com en l'altre, "humà" és una paraula molt ambivalent.

GRIFOLL, Llibertat. Dins el bloc griFOLL museum

Sense la tipografia del final no s'entendria el poema visual, però sense el gargot expressionista no hi hauria llibertat, ni poesia. De fet, la tipografia seria com la mètrica en certs poemes. Un final semblant en importància a la que té en griFOLL.

The lost kingdom of Siurana,WEERSTRA, Fetze(imatge no reproduïble, cal visitar l'enllaç).

Un arbre sol, a dalt de tot, que havia estat envoltat de més arbres, el seu reialme perdut. Un arbre "brillant" com l'artista que reviu el passat, un reialme conservat en part en l'art.

Isabel, ¡Reflejos.....!, dins el bloc isasfotoblog, fotografía

"La nineta dels ulls" es refereix a aquesta imatge (la nina) que es reflecteix en l'ull d'aquella persona que aquest té al davant: també la lluna reflectint el sol seria com una pupil·la, també ho seria un comentari d'una obra d'art, així com ho seria un poema respecte la persona que s'estima. Aquests elements no per petits són menys importants, encara que allò que reflecteixen és molt més gran. És un dels meus temes preferits.

MOSCARDÓ, Ramon. Caspolino dins Sala Parés

La vida és com uns cavallets, gira i gira i no tindria en compte la parella de la dreta, símbol del desig d'estabilitat, o l'enveja que desperten els nens que hi ha sobre dos cavallets en els altres dos nens de l'esquerra. Aquells que serien els contempladors d'aquesta vida, com els artistes ho són generalment.

PARRA, Nicanor. Mensaje en una botella

El missatge inherent a tota obra d'art, desvirtuat: el missatge és la marca de la beguda. S'ha escollit una ampolla de plàstic per comunicar més la lletjor de la botella, utilitzant aquesta botella per fer art s'estaria aconseguint alhora de fer més bell el progrés, com de fer bell l'error.

PARRA, Nicanor. La máquina del tiempo

"La màquina del temps" perquè es tracta d'una màquina d'escriure antiga (denotació). Però també perquè amb l'escriptura ens projectem tan endavant com endarrere en el temps (connotació), en el futur i el passat de les nostres vides. Espinàs deia que només les coses antigues envelleixen bé. Jo hi afegiria que només la bona literatura pot arribar a ser un clàssic, una obra mestra, el que per a Pla només ho fan les obres que fa més de vint anys que s'editen.

KOSUTH, Joseph. The paradox of content, 2009. Neó.

"L'art val més la pena que la veritat": algun cop he llegit que hi ha mentides que valen més que mil veritats. Allò artificial té importància. També el neó és artificial, però és l'únic il·luminat sobre el fons negre. Entre la paraula "art" i la paraula "truth", dos neons que indicarien el desig del terme mig, tot i que preval l'art. La paradoxa del contingut, que l'art sigui més real que la realitat.

PORTA, Carles. L'ombra sense presses, dins el bloc Instants que m'acompanyen

El fet que la càmera hagi copsat la projecció de l'ombra en la paret és el que sol fer la fotografia, aturar l'instant fugisser, ser com una ombra de la realitat, però que té vida pròpia. Ja que no és mai exactament el mateix el que és la realitat i el que és l'ombra, la qual en aquest cas recull el que sembla una senyal d'STOP, la que donaria el títol a la fotografia.

LEÓN, Abel. Pandemia 2007

La casa, allò més estable que tenim els éssers humans, en moviment migratori, en una mena de desert cobert d'un cel ennuvolat. El que cercarien aquestes cases és un cel més clar i un paisatge menys desolat. Una bona vista per a les seves finestres. Una pandèmia molt curiosa.

MOLLÁ, Roberto, The enemy wants to know what you know (keep it under your Stetson). Llapis, tinta i gouache sobre paper mil·limetrat. Dins Galería Nuble

La cara, l'espill de l'ànima, diuen. Per tant, allò més abstracte, immaterial, s'hi ha de reflectir. Però sempre protegida per una capa de convencionalitat, d'empatia, la del barret clàssic. No es pot matar tot el que és gras. L'essencial i l'accidental. Si no ets feliç, almenys fes-ho veure. La façana és important, en aquest món. El sublim i el bell són com "lo mejor es enemigo de lo bueno". En paper mil·limetrat, amb la màxima precisió del dibuix, sinònim de sinceritat.

BACH, Ariadna. Ilha de Sao Jorge (III) - various snapshots dins el bloc Photography & Experiences

Un camí pràcticament recte cap al mar, cap al far. El far que seria el nord que no hem de perdre mai, segons Joan Maragall. Un far solitari com la lluna en el cel. L'important no és l'objectiu, sinó el camí, diuen, com passa al camí de Santiago. Però per a Kafka no hi ha camí, si no és la meta, la resta només són intents frustrats.

MAGRITTE, René. Intentant l'impossible, 1928

L'impossible és que l'art es transformi en realitat, o la vida en art. Però dins de l'art tot és possible, almenys. Pots estimar qui vulguis, i tenir la persona estimada davant teu, tan idealitzada com desitgis, la que has tingut, la que tens encara. Potser no és prou, però és alguna cosa. Ser artista és una manera d'estimar, i de ser estimat de retruc, en definitiva.

MUNNELLY, Marcus. In the scene

Entre el negre, que és el color del sublim, i el verd, que ho és d'allò burgès, també de la vida. Des d'aquesta vida es pot arribar al sublim, a través de les escales de l'art. Els esglaons que són les etapes necessàries per poder vèncer una pujada. Un contrast, el del negre i el verd, que funciona, encara que sigui artificial.

HERGÉ, dins les aventures de Tintín

Per a Milan Kundera les persones que llegeixen i tenen gos són les millors. Un gos, per a ell, és un producte de la humanitat per sobre de la natura. Aquesta imatge no sé si es pot considerar art, però sí que la trobo molt maca, a més de la joia de viure que transmet.

BUSTAMANTE, Jean Marc. Lumière

"In vino veritas": els nens i els borratxos no menteixen pas, generalment s'admet. Tampoc mentirien els nens d'aquesta aula il·luminada com si la veiés un alcohòlic, amb doble visió, com en els còmics de Tintin. La llum de la finestra i la llum dels que aprenen alguna cosa, reflectida en els pupitres. La visió borrosa que és paradoxalment més lúcida, sempre metafòricament parlant.

BEART-PHOTOGRAPHY Tarda de tardor, dins el bloc Beart-photography

Bucòlic, rústic, decadent, estètic. Tot això ho són aquests bancs de colors. Justament perquè és una escena pastoral no sembla tenir gaire originalitat, la imatge, més enllà dels colors dels bancs. Però sí que recordaria una mica el progrés de la vida, d'un banc romàntic en un altre, sense defallir mai en voler trobar l'amor o com a mínim "la idea de l'amor", que diu Alfred Bosch a Les set aromes del món.

KOSUTH, Joseph. One and three chairs, 1965. Imatge trobada dins Historie des arts, base de dades dins la Biblioteca Virtual de la Diputació

He après que quan comentes un poema has de provar de traduir les paraules en unes altres. Una cadira en una fotografia en blanc i negre, que seria símbol de l'art, té la seva traducció en la mateixa cadira real, símbol de la vida. Per últim, la tercera cadira, la del rètol que tradueix la paraula "cadira" a alguns idiomes, seria símbol de la interpretació. S'ha de dir que no sempre es troben "les altres paraules", ni sempre hi ha una interpretació possible. La idea d'aquest comentari s'assemblaria al concepte en filologia de significant, significat i referent.

WEINER, Lawrence, IN DIRECT LINE WITH ANOTHER & THE NEXT, 2000, exhibició al Whitney Museum of American Art 2007-2008

La vida és plena d'experiències. "En línia directa amb un altre i el següent": cada nova vivència en la línia recta del nostre camí comporta haver de submergir-te i tornar a la superfície, comporta mullar-te. No som déus, no ho sabem tot d'entrada. Com d'una feina a l'altra, per exemple, una obra de les que comento em porta a l'altra. Les capes necessàries per portar a terme un objectiu.

GÜELL, Jordi. Signes 2, 2005

Colors bàsics, pinzellades primitives. Però tan abstractes són aquests gargots com les lletres i números que semblen una adreça web, un compte de correu electrònic, o un codi secret. Com secreta i misteriosa sol ser la interpretació d'una obra d'art. Tot allò kafkià sol anar unit al sentit de l'art dels segles XX-XXI. L'abstracció també pot ser abstracta o figurativa, en definitiva.

FRAMIS, Alícia. Sofà per a una relació eterna (mourir à deux), 2003

Estètica i utilitat, amor i mort, materialisme i transcendència, disseny i art. Un sofà amb forma de taüt ironitza sobre la suposada eternitat del sentiment. El detall del coixí fet del teixit de les famoses bufandes Burberrys, em recorda el "Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi" de Margarit.

BALLESTER, Juan Pablo. S/T (enlloc), 2004. Dins la revista Nexus número 34

L'instant precís en què el peu encara no ha tocat el terra ("enlloc"), una passa rere l'altra, l'equilibri del que camina. Vagis on vagis faràs ombra i hauràs de tocar el terra, però la càmera de fotografiar pot immortalitzar, com ho fa l'art, aquest instant, el del capoll que encara no s'ha obert.

MUNCH, Edward, Parella a la platja

Aquesta obra de Munch sorprèn per empàtica. Normalment aquest pintor és angoixat, esperpèntic. En aquest cas, la parella, tot i que un xic abstracta, sembla en harmonia amb el món. De fet és una imatge estètica, tendra, que seria a l'alçada d'El bes de Gustav Klimt. La parella, entre dos arbres (un a cada costat), que voldrien ser un símbol de l'arrelament del seu amor, mirant abraçats el mar.

SOLÉ, Albert, Night dins el Blog Albert Solé

Si els arbres tinguessin fulles, la llum no passaria amb tanta força. És de nit i és hivern, i això fa que valorem la llum, encara que sigui artificial. Només els que han estat abandonats, restant sense cap fulla, poden tenir una gran passió. Sempre em demano per què la composició de l'hivern dins Les 4 estacions és la que baixa la tapa.

BARRAU, Laureà, La lectura, dins la Edad de Oro de la pintura catalana (1885-1930), Sala Artur Ramon Art Barcelona

M'agrada la imatge de la noia captivada per la lectura en aquest quadre. La coberta i les pàgines que, com una casa habitada que es mostra acollidora, són doblegades per l'ús. Un ús que lliga el llibre amb la resta del món, amb la vida. I també, paral·lelament, observaríem el llibre obert en relació amb els arbres del camí, una filera a cada costat, que representarien el camí de la vida, la natura, en contrast amb l'art. Una pintura rodona.

TRUJILLO, Joan, dins el bloc The charm of light

Pots, segons Vincent Van Gogh, estimar i no ser estimat, no estimar i ser estimat, o estimar i ser estimat, que ja és massa! Els dos arbres que deixen passar la llum, el que seria el sentiment, formarien un centre i dos costats que em recorden aquestes paraules. Que jo sàpiga Van Gogh no va aconseguir mai de dur a terme la darrera opció. Com la majoria de les persones, crec.

MONCAT, Visions amagades..., dins el bloc Moncat

Les fulles de color blanc, que semblen heura, segurament que són perennes. Representarien allò propi de Parmènides, el que no canvia en les nostres vides. L'aigua que passa, en vermell, seria un símbol de tot el contrari, d'Heràclit. El riu que és i no és el mateix riu. Un contrast entre l'abstracció trobada en la natura, també les roques, i l'empatia que mostra l'aigua.

FLORIDO, Abel, Passeig de Gràcia, dins Galeria Jordi Barnadas

Els senyals de tràfic, els cartells, els rètols, els colors identificatius dels taxis, les llums vermelles dels cotxes: tot el que és gràfic és de color en aquest quadre, la resta es perd en la monotonia del gris, encara que les fulles dels arbres siguin tan transitòries com el verd del semàfor. Allò gràfic sembla donar vida a la ciutat, de la mateixa manera com l'art omple les nostres vides.

ADAM, Fernando, 25 palabras, dins Galeria Jordi Barnadas

El quadre diu el que diu en l'espai de què disposa. 25 paraules simbòliques, però diu sempre alguna cosa. I hom l'escolta (25).

BURTYNSKY, Edward, autor dins l'exposició a la Tecla Sala de L'HospitaletL'home i la terra. Llums i ombres

El que seria una illa de bellesa, pel contrast amb les rodes del progrés, del moviment ara aturat. Un progrés en decadència paradoxalment. Seria un exemple de l'horror vacui, aquesta imatge tan plena. També seria la imatge de la poesia enmig de la prosa.

ARRECHEA, Alexandre, dibuix de la portada de la revista Letra Internacional

Amb l'escriptura s'il·lumina, amb el que procedeix del passat també. Amb l'escriptura manual que fa una màquina antiga es fa llum com la dels fanals en la nit, una llum artificial que faria art. La llum de la creativitat, la clàssica bombeta.

ALONSO, Gabriel, dins el bloc Gabriel Alonso

L'artista omple de color la seva obra, la qual fa art, i la qual alhora es recolza en un seient del mateix color negre del pintor, perquè en ella s'hi troba una part d'aquest creador. Al mateix temps, ell es recolza en un seient de colors com la figura que crea: l'artista es construeix ell mateix amb l'obra. Sense l'obra només seria una figura fosca i prou.

ARTIGAU, Francesc, Cercant l'ombra en dansa, oli sobre tela, dins Sala Parés

La noia que aprèn l'art de ballar, i el professor que la guia, com el crític d'una obra, s'entremesclen en les respectives ombres a la paret. Tots dos són necessaris per generar art.

TÀPIES, Infinit, 1988

Més enllà dels marges de l'obra, sempre és infinit. Si no hi ha marc, com el d'una finestra, encara més. Jo l'he vist en directe, aquesta obra, i l'he retinguda a la memòria. És tota la llibertat que podem tenir com a persones, la de l'art. El cel encapsulat.

SÁNCHEZ ÁVILA, Juan C. "Érase una vez...". Cité de Carcassone, Occitània. Dins el bloc Barcelona Photo

Només les coses autèntiques envelleixen bé. Com els arbres caducifolis, i aquesta "Cité de Carcassone" de conte de fades, per exemple. Vell i bell, per molt decadent que sigui, i per molt mal temps que faci. Romàntic, líric, sentimental, estètic. I acaba bé, com tots els contes, al contrari de la vida.

Imatge trobada en un fullet de la Biblioteca "La Bòbila" de l'Hospitalet del Llobregat "Club a Barcelona. Acte 1"

Entre les aigües estancades i les aigües tèrboles. Entre la seguretat i el risc. Està bé de bastir "un pont sobre aigües tèrboles", que cantaven els Simon & Garfunkel, però també sobre les calmades. Caldria anar pel fil de la navalla sempre, si no fos tan difícil.

BRAVO, Arranz, El pont de la llibertat a l'Hospitalet

Kandinsky deia que els qui veuen connotacions sexuals en una obra d'art, és que són ells que tenen el problema. No conec ningú que li agradi aquesta mena de torre Eiffel de l'Hospitalet. Que si és un símbol fàl·lic, que si és lletgíssim, sobretot la part de sota. A mi m'agrada: perquè hi ha un contrast entre l'arc, el pont abstracte, i l'orgànic que l'aguanta: la llibertat s'ha aconseguit amb moltes morts.

PORTA, Carles, Aglomeracions endreçades-Camp Nou, dins "Instants que m'acompanyen"



KLEE, Paul, Flora on the sand

Tots els colors, totes les edats, tots els equips: la vida en la seva varietat, encabida en el seu espai respectiu a les graderies d'un camp de futbol. El desordre dins de l'ordre. Deia Kipling que les multituds embruten, però també transmeten molta joia de viure.

BALDIRI, ø dins Baldiri moblog

El raig de llum que travessa el terra de la imatge, només ho fa per un breu espai de temps, en el zènit simbolitzat pel cercle taronja, pintat a la prosaica vorera. La feina del fotògraf és de captar moments com aquest. Sembla mentida treure poesia d'anar mirant el terra. Per cert, trobo molt brillant i escaient el títol de la fotografia. Un conjunt buit alhora ple de llum.

SALA PEITIVÍ, Eva, Empremta de la història, Parc del Castell de Montesquiu. Dins 4rt concurs de fotografia 2011 de la Diputació de Barcelona. "El paisatge, l'empremta de l'home i el patrimoni construït".

El que és rústic sol ser bell. Però si a més té aquesta decoració al capdamunt, que no sé per què em té el cor robat, l'efecte és molt estètic. El de la diagonal que fa cap amunt la paret, que es relaciona segurament amb els esglaons repetits uniformement en els merlets de dalt del castell. Quatre esglaons cap al cel, en una piràmide: aprovat, notable, excel·lent, matrícula. Geometria medieval, austeritat rica.

OLMOS, Amadeo, Sin título (rojo 9), 2008. Dins Galería Nuble

La buidor després de. En un altre sentit també, la buidor del quadrat blanc enmig del roig del llit, símbol del que no es veu, del sentiment. El que hi hauria d'haver sempre enmig dels llençols. La semblança d'aquesta imatge amb la de dimarts no impedeix de trobar-hi coses noves.

MATEU, Joan, Cartell per a les Fires de Sant Narcís de Girona 2011



Aquest cartell fa dies que genera comentaris al bloc garbí24. Jo vull dir-hi la meva, d'entrada que m'ha agradat. Perquè després diguin que els dissenyadors o publicistes no són artistes. La semblança entre la rentadora atrotinada i la Catedral de Girona, tan antiga, és molt ben trobada, justament perquè d'entrada no tenen res a veure (discordia concors, concordia discors). L'ocell que s'escapa del campanar-gàbia també és una imatge molt forta: segurament la del dissenyador que ha tingut la idea, amb la qual s'ha alliberat, i no pas gratuïtament, en la part més elevada de la imatge. Les fires són una activitat que allibera de la quotidianeïtat. Molts es queixen que la imatge no recorda gens la catedral de Girona: és que cal tenir imaginació per interpretar allò que mostra el món al mateix temps que l'amaga.