diumenge, 25 de març del 2012



GARAIZABAL, Juan. Starway II, Galería Álvaro Alcázar

Com els poemes,
l'escala cap al cel
no porta enlloc.

5 comentaris:

  1. L'art és inútil, aquesta és la seva grandesa: escapar de l'utilitarisme obrint portes a enlloc. I és enlloc on comença el que ens manca, perquè és el que (encara) ens és desconegut.
    La imatge i el teu haiku em porten a l'Stairway to Heaven dels Zeppelin:
    YOUR STAIRWAY LIES ON THE WHISPERING WIND
    AND AS WE WIND ON DOWN THE ROAD
    OUR SHADOWS TALLER THAN OUR SOULS
    THERE WALKS A LADY WE ALL KNOW
    WHO SHINES WHITE LIGHT AND WANTS TO SHOW
    HOW EVERYTHING STILL TURNS TO GOLD
    AND IF YOU LISTEN VERY HARD
    THE TUNE WILL COME TO YOU AT LAST
    WHEN ALL ARE ONE AND ONE IS ALL
    TO BE A ROCK AND NOT TO ROLL

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enlloc és com la lluna, inaccessible, "a lady we allknow/ who shines white light", i es troba en "the whispering wind". Molt bo el final, "to be a rock and not to roll", la inutilitat de l'art, en definitiva. Gràcies, Eduard.

      Elimina
  2. És tan inútil que acaba essent molt útil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa de trobar una resposta al teu nivell, Jordi. Això que dius és una paradoxa, la de la poesia social.

      Elimina
  3. L'escala cap al cel porta al cel i els poemes a la poesia. Tens raó, enlloc.

    ResponElimina