dimecres, 19 de febrer del 2014

publicat per OZNA OZNA Galeano-El sol
dins EL JILGUERU

Les coincidències fan poesia. El gran amor hauria de ser com en aquell instant que coincideixen precisament la porta en la pedra i la llum que hi entra a través. Tot sobre la bellesa incommesurable de la superfície del mar, quan es pon el sol.

15 comentaris:

  1. És més fàcil que el sol passi pel forat d'una roca que ... un ric entri al regne del cel.

    Bona nit Helena.

    ResponElimina
  2. Avui és difícil. Però molt bo. Un dels millors, pel meu gust.
    De vegades em demano a mi mateix:
    T'he cercat on no eres?

    ResponElimina
  3. Càlidament sensible Helena!

    Abraçada.

    ResponElimina
  4. Respostes
    1. Allò era maco, això que dius és molt bo. Gran intèrpret, Jordi!

      Elimina
  5. La importància dels instants únics, que només es donen de tant en tant i per això són més esperats i valuosos...I si són poètics com el d'aquesta esplèndida foto, ens enamoren.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser,
      instants com aquests ens enamoren completament!

      Elimina
  6. Observant la fotografia i desprès de visitar el bloc de Joan Abellaneda en 2014 ESQUITXOS D'UNA VIDA... #SíSí, no puc evitar veure la part eròtica de la imatge i de les paraules amb les que l'acompanyes: La pedra i la llum fonent-se sobre un llit de mar. Molta bellesa!

    ResponElimina
  7. Trobar-se en el lloc i el moment adequat, aquesta deu ser la clau de l'amor i la bellesa. M'encanta aquest post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      això, "el lloc i el moment adequat", condició sine qua non.

      Elimina
  8. Hi ha coincidències fugaces, sort que la camàra aquesta la fet eterna.

    ResponElimina
  9. Estic d'acord amb tu, Gemma! És una foto màgica.

    ResponElimina