diumenge, 18 de gener del 2015

4th February 2014 dins Navarro Herrera

Flors al terra, troncs grisos, copes dels arbres frondoses. També els principis i els finals d'un poema en són la part més important, el nus d'una obra pot ser perfectament de color gris, o una escletxa de realitat entre metàfores.

8 comentaris:

  1. Hi ha vides que van a l'inrevés: començaments i finals grisos, amb un nus creatiu entremig..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho sé, Xavier, tot és veritat depèn del color amb el que es mira!

      Elimina
  2. En aquest cas el gris de mig camí, ajunta les dues frondoses parts, principi i fi, com dius tu...però també pot ser a l'inrevés , com diu el Xavi.
    Aquesta foto és del més de febrer? Sembla més primaveral...
    Bon vespre Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser,
      a mi també em va sobtar! Una primavera precoç.

      Elimina
  3. Les flors són succintes, però les metàfores potser s'allarguen entre escletxes. No s'acaben.

    ResponElimina
  4. Jordi,
    les metàfores no s'acaben mai, i les flors no deixen de ser succintes!

    ResponElimina
  5. Simetria de la natura feta pel home.Poesia amagada entre els arbres buscan la llum final de la perfecció.
    Tarda freda!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep,
      és la natura racionalitzada dels jardins.
      Molt freda, la tarda!

      Elimina