dissabte, 7 de gener del 2012



Coberta del poemari de Joana Navarro, Esqueixos

En aquesta coberta hi hauria dues idees paral·leles: per un costat una espelma minúscula davant de la llum del sol, que, encara que el sol es pongui, seria una cosa molt petita davant d'una incommesurablement més gran. Per l'altre, unes pedres erosionades, que serien fetes de la  mateixa matèria que els minúsculs grans d'arena, una altra cosa molt petita davant una altra substancialment més gran. Allò petit pot semblar gran o petit depèn de com es miri, de la mateixa manera que les persones humanes ho som en el sentit positiu i el negatiu alhora, d'humanes. La paraula "esqueixos" la Joana l'ha agafat en el sentit de coses petites, justament, com ho són les "tankes" que conté el poemari. Jo he llegit el llibre i, per cert, aquesta portada se li escau en bellesa i lirisme.

6 comentaris:

  1. La pedra, esmicolada. L'espelma, magnificada. No en sé dir res més.

    ResponElimina
  2. Molt bo, el que dius, cantireta, i una mica més concisa que jo!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Helena per la teia generositat.

    Amb el teu permís me l'emporte als blogs!!!

    ResponElimina
  4. És curiós: no m'havia fixat en les pedretes. Vol dir que la llàntia -com les tannkes!- té molta força.

    ResponElimina
  5. Jo provo de no deixar res per verd, Jordi! Tant la llàntia com les pedretes són importants en aquesta imatge.

    ResponElimina