Una fotografia tan inquietant com el teu poema. No crec pas que sempre hagis de dur les de perdre. El camí del mig s'amaga sovint entre bardisses, però l’acabes trobant.
Una imatge pertorbadora! La noia de la corda fluixa sembla que té totes les de perdre, però qui sap... Potser si salta a temps i cau dempeus, trobarà camp per córrer. Certament, trobar el terme mig, un just equilibri, és complicat, però sol ser millor que abraçar-se a un extremisme gaire descordat. Tothom som fràgils, i ens cal procurar ser forts. Gràcies per un poema que ajuda a reflexionar tant.
Una fotografia tan inquietant com el teu poema.
ResponEliminaNo crec pas que sempre hagis de dur les de perdre. El camí del mig s'amaga sovint entre bardisses, però l’acabes trobant.
Gràcies pels ànims, Carme! Kundera deia que igualar la víctima i el botxí és l'infern: que sigui igual fer A que fer Z, també ho seria.
EliminaEntre el paper en blanc i el cor: entre la ploma i la poesia.
ResponEliminaM’agrada més això que dius, Xavier, que el que dic jo!
EliminaSempre dependrà davant què es pot ser fràgil o forta i, de vegades, no depèn de tu mateixa. El terme mig o equilibri, ufff què complicat!.
ResponEliminaBon diumenge, nina.
Sa lluna,
ResponEliminaEl lliure albir no ho pot tot, és veritat. I el terme mig, com dius tu, és complicat!
Bon diumenge!
Una imatge pertorbadora! La noia de la corda fluixa sembla que té totes les de perdre, però qui sap... Potser si salta a temps i cau dempeus, trobarà camp per córrer. Certament, trobar el terme mig, un just equilibri, és complicat, però sol ser millor que abraçar-se a un extremisme gaire descordat. Tothom som fràgils, i ens cal procurar ser forts. Gràcies per un poema que ajuda a reflexionar tant.
ResponEliminaGràcies pel teu excel·lent comentari, Ramon!
EliminaEntre dos camins
ResponEliminaun de nou i l’altre vell
camina l’avui
per fer-te o avançar
o tornar al principi.
qui sap si...
Com el joc del parxís, "per fer-te o avançar/ o tornar al principi".
ResponElimina