A vegades la vida ens arrossega, ben bé com el riu a aquesta flor, però malgrat que la nostra ànima és fràgil i dona tombs dins del cabal de la vida, sempre som nosaltres mateixos. Mai desmentits, com la flor.
Una tanka excel·lent, Helena. No crec que es pugui dir més ben dit. Hi ha coses que, malgrat que siguin efímeres i que se les endugui el remolí de la vida, ens marquen i ens deixen empremtes difícils d'esborrar, i les guardem al cor i les somiem, i ens tornen quan s'escau... No, no les de negar mai, perquè ens donen força per sobreviure a la intempèrie. I qui, com tu, té el do de l'expressió poètica, pot perpetuar-ne la memòria ens uns versos corprenedors.
A vegades la vida ens arrossega, ben bé com el riu a aquesta flor, però malgrat que la nostra ànima és fràgil i dona tombs dins del cabal de la vida, sempre som nosaltres mateixos. Mai desmentits, com la flor.
ResponEliminaMolt bon poema, Helena!
Moltes gràcies, Carme!
EliminaJo no he desmentit mai cap flor, cada vegada que n'he trobat una. La flor de l'enamorament.
Una tanka excel·lent, Helena. No crec que es pugui dir més ben dit. Hi ha coses que, malgrat que siguin efímeres i que se les endugui el remolí de la vida, ens marquen i ens deixen empremtes difícils d'esborrar, i les guardem al cor i les somiem, i ens tornen quan s'escau... No, no les de negar mai, perquè ens donen força per sobreviure a la intempèrie. I qui, com tu, té el do de l'expressió poètica, pot perpetuar-ne la memòria ens uns versos corprenedors.
ResponEliminaNo les HEM de negar mai, volia dir.
EliminaRamon,
ResponEliminamoltíssimes gràcies! Sense memòria no puc viure.
Entre les boires
ResponEliminamatinals d’un temps tant quiet,
fantasma present
el que dibuixa ombres
on haurien floretes.
qui sap si...
Sí que és com un fanntasma, aquesta flor! Misteriosa com el teu poema.
ResponElimina