A mi, del raïm, me'n sobren les llavors i la pell, me n'agrada l'essència: Tens raó: la flor, més que no el fruit; el sabor, més que no la carcassa. Però les coses són com són, les roses tenen espines, la fruita té llavors, les castanyes tenen tres capes de pell i l'art ha de mossegar, si no vol ser tan sols un element decoratiu. Acceptem-ho tot (el món i nosaltres) tal com som, i mosseguem la fruita.
No, no mosseguen pas els teus poemes.
ResponEliminaA mi no em molesten gaire les llavors del raïm.
Carme,
EliminaEls poemes han de mossegar!
Que mosseguin o no depèn tant o més del lector que del poeta. Segur que els teus poemes mosseguen per a molta gent. Per a mi no.
EliminaJo no busco que els meus poemes mosseguin, però, potser algú pugui pensar-ho o sentir-ho així.
Carme,
EliminaEn això de mossegar segueixo Kafka, no em facis cas!
És una actitud còmoda, però els poemes -gairebé sempre- no ho són.
ResponEliminaBona tarda, nina.
Sa lluna,
Eliminaestem d'acord!
Sense llavors no hi hauria nou raïm.
ResponEliminaTot depèn de si vols tenir el fruit o no, Xavier. Jo prefereixo la flor.
EliminaA mi, del raïm, me'n sobren les llavors i la pell, me n'agrada l'essència: Tens raó: la flor, més que no el fruit; el sabor, més que no la carcassa. Però les coses són com són, les roses tenen espines, la fruita té llavors, les castanyes tenen tres capes de pell i l'art ha de mossegar, si no vol ser tan sols un element decoratiu. Acceptem-ho tot (el món i nosaltres) tal com som, i mosseguem la fruita.
ResponEliminaM'embadaleix tot el que dius, Ramon! Com sempre!
EliminaFins el gra té cor.
ResponEliminaGuardar-lo perquè creixi
i un nou parral
em recordi de quan tu
pessigaves el raïm.
qui sap si...
"Fins el gra té cor": una cosa molt gran en una de molt petita!
ResponElimina