Des del Càntic dels Càntics (o el Cántico de sant Joan de la Creu, o l'Amic e Amat lul·lià), sempre la persona estimada és un objecte idealitzat, llunyà, esmunyedís, inaccessible... En canvi, la persona que estima, que cerca, que pateix i que lluita pel seu somni, ens és molt més propera, molt més humana, molt més real. La tensió que tot plegat genera és creativa i enforteix; però per a mi, el mèrit se l'endú el que glateix per assolir un ideal, "l'inaccessible étoile". Un gran poema, Helena, gràcies.
Un present brillant. Un futur lluminós.
ResponEliminaSí senyor, Xavier!
EliminaEspurnetes als ulls i tanta llum a l'ànima!
ResponEliminaCarme,
EliminaSi això ets tu, vull ser com tu!
Pretenia fer la descripció de la persona que estima, jo la veig així. Però sí, per què no? Podria ser jo...
EliminaO tu...
EliminaPer a mi serà sempre el qui estima...
ResponEliminaBon vespre, Helena.
Per a mi també, sa lluna!
EliminaDes del Càntic dels Càntics (o el Cántico de sant Joan de la Creu, o l'Amic e Amat lul·lià), sempre la persona estimada és un objecte idealitzat, llunyà, esmunyedís, inaccessible... En canvi, la persona que estima, que cerca, que pateix i que lluita pel seu somni, ens és molt més propera, molt més humana, molt més real. La tensió que tot plegat genera és creativa i enforteix; però per a mi, el mèrit se l'endú el que glateix per assolir un ideal, "l'inaccessible étoile". Un gran poema, Helena, gràcies.
ResponElimina"Qui estima és més diví que l'estimat, perquè en ell habita el déu, que no en l'altre", diu Thomas Mann inspirant-se en Plutarc a La mort a Venècia.
EliminaCada espurna
ResponEliminaés un record del passat
que em du a tu.
Ni els núvols grans, foscos
podran enfosquir el cor.
qui sap si...
Segueixes molt bé el meu poema, qui sap si...!
Elimina