Perdona, Helena, vaig citar el vers de memòria, pensant que el recordava perfectament i ja veig que em vaig equivocar... no, no ho prefereixo pas. Va ser una errada. Si de vent us omplim és perfecte.
Som hereus del passat, i en l'art sempre hi ha un pòsit d'experiència. Les fulles mortes se les endú el vent, com les petjades a la sorra de la platja, però si les omplim de vent és com si cobressin nova vida. Bon poema.
Paraules que remullen el passat, creixen al fons del blanc paper en una tardor que es va enfosquin. Volar amb el vent que bufa pels camins solitaris. Davant queda l'hivern, amb el silenci solitari mentre repeteixen soltant guspires els troncs de la vella llar. Paraules que remullen el passat.
Si volem i fem volar res no decau ni res pot ser decadent.
ResponElimina"Si les omplim de vent" és un vers preciós i ple de sentit.
Carme,
ResponEliminaPrefereixes "si les omplim de vent" a "si de vent us omplim"? Per mètrica no pot ser, perquè ha de ser amb "us".
Perdona, Helena, vaig citar el vers de memòria, pensant que el recordava perfectament i ja veig que em vaig equivocar... no, no ho prefereixo pas. Va ser una errada. Si de vent us omplim és perfecte.
EliminaLa memòria es mantindrà viva, sempre que li donem ales.
ResponEliminaUn bon treball, Helena !! Salut ;)
Moltes gràcies, Artur. Són tan maques les fulles caigudes...
EliminaMentre hi hagi vent (voluntat), tot es mou.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Sa lluna, amb desig i voluntat s'aconsegueix.
EliminaLa tardor t'inspira Helena. Que et sigui fecunda.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier. La tardor m'inspira i em mou.
EliminaSom hereus del passat, i en l'art sempre hi ha un pòsit d'experiència. Les fulles mortes se les endú el vent, com les petjades a la sorra de la platja, però si les omplim de vent és com si cobressin nova vida. Bon poema.
ResponEliminaM'agrada això de les petjades a la sorra de la platja, Ramon!
EliminaQué bellos versos sobre hojas caídas. El otoño y sus paisajes te han inspirado muy bien.
ResponEliminaBesos... muchos...
Felicidades, Helena
Moltes gràcies, Ana, sempre torna la tardor, sempre torna la inspiració.
EliminaParaules que remullen
ResponEliminael passat,
creixen al fons del blanc
paper
en una tardor
que es va enfosquin.
Volar amb el vent
que bufa pels camins
solitaris.
Davant queda l'hivern,
amb el silenci
solitari
mentre repeteixen
soltant guspires
els troncs
de la vella llar.
Paraules que remullen
el passat.
qui sap si
Qui sap si,
EliminaM'agrada veure que t'has inspirat en mi!
Aquests versos són una meravella, un miracle de prodigi
ResponEliminaJavier,
ResponEliminaMoltíssimes gràcies! Crec que m'han sortit aquests versos perquè la Vanessa confiava en mi per a l'exposició. Això fa molt.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn traç tan florit
ResponEliminaque el temps va desgastant
presenta com nou
el núvol de les fulles.
Casal ombrívol.
qui sap si...