divendres, 7 d’octubre del 2022

Cor fidel


 

ALTISENT, Aurora
(obra de la qual m'han convidat a fer-ne un poema
per a una exposició a l'Hospitalet)

Passat que torna,

sempre al fons del que escric.

Fulles caigudes

que no sou decadents

si de vent us omplim.

19 comentaris:

  1. Si volem i fem volar res no decau ni res pot ser decadent.

    "Si les omplim de vent" és un vers preciós i ple de sentit.

    ResponElimina
  2. Carme,
    Prefereixes "si les omplim de vent" a "si de vent us omplim"? Per mètrica no pot ser, perquè ha de ser amb "us".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdona, Helena, vaig citar el vers de memòria, pensant que el recordava perfectament i ja veig que em vaig equivocar... no, no ho prefereixo pas. Va ser una errada. Si de vent us omplim és perfecte.

      Elimina
  3. La memòria es mantindrà viva, sempre que li donem ales.
    Un bon treball, Helena !! Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Artur. Són tan maques les fulles caigudes...

      Elimina
  4. Mentre hi hagi vent (voluntat), tot es mou.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  5. La tardor t'inspira Helena. Que et sigui fecunda.

    ResponElimina
  6. Som hereus del passat, i en l'art sempre hi ha un pòsit d'experiència. Les fulles mortes se les endú el vent, com les petjades a la sorra de la platja, però si les omplim de vent és com si cobressin nova vida. Bon poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això de les petjades a la sorra de la platja, Ramon!

      Elimina
  7. Qué bellos versos sobre hojas caídas. El otoño y sus paisajes te han inspirado muy bien.

    Besos... muchos...
    Felicidades, Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ana, sempre torna la tardor, sempre torna la inspiració.

      Elimina
  8. Paraules que remullen
    el passat,
    creixen al fons del blanc
    paper
    en una tardor
    que es va enfosquin.
    Volar amb el vent
    que bufa pels camins
    solitaris.
    Davant queda l'hivern,
    amb el silenci
    solitari
    mentre repeteixen
    soltant guspires
    els troncs
    de la vella llar.
    Paraules que remullen
    el passat.

    qui sap si

    ResponElimina
  9. Aquests versos són una meravella, un miracle de prodigi

    ResponElimina
  10. Javier,
    Moltíssimes gràcies! Crec que m'han sortit aquests versos perquè la Vanessa confiava en mi per a l'exposició. Això fa molt.

    ResponElimina
  11. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. Un traç tan florit
    que el temps va desgastant
    presenta com nou
    el núvol de les fulles.
    Casal ombrívol.

    qui sap si...

    ResponElimina