Al meu poble en diem angelets, en altres llocs bufavents, papus, vil·lans... Molt ben trobats, com a imatge de l'expansió lliure, incontrolada i en totes direccions que pot atènyer una pintura, una escultura, un edifici, una melodia, un poema, una idea. Tu parles d'un mite, i en efecte, partint de la mitologia s'han generat milers d'obres d'art, cada una de les quals admet diverses interpretacions, i totes al seu torn poden tenir lectures diferents. També passa amb aquest teu haiku, esplèndid.
Mirant l'horitzó quan minva la tarda, La cara fent front al garbí. El flaire de la mar m'arriba de lluny com la veu renyant-te de la dona estimada. La ploma a la mà, el full en blanc, el pensament lliure, els cors bategant al uníson. Neix un poema, un escrit abans a viva veu, apassionat, compartit, cloent amb un punt i final inaudible i amb dues mans prement-se sense aire entre elles. Deixa't anar no hi ha res més bell que tornar-ho a llegir algun que altre matí.
Al meu poble en diem angelets, en altres llocs bufavents, papus, vil·lans... Molt ben trobats, com a imatge de l'expansió lliure, incontrolada i en totes direccions que pot atènyer una pintura, una escultura, un edifici, una melodia, un poema, una idea. Tu parles d'un mite, i en efecte, partint de la mitologia s'han generat milers d'obres d'art, cada una de les quals admet diverses interpretacions, i totes al seu torn poden tenir lectures diferents. També passa amb aquest teu haiku, esplèndid.
ResponEliminaRamon,
EliminaAixò del mite és com "el mite de la caverna", que també ha de ser interpretat.
Quina foto més maca, no és estrany que engendri tan bonic haiku!.
ResponEliminaAferradetes, nina.
sa lluna,
Eliminaés molt poètica aquesta imatge.
i de les vides senzilles , ningú en fa ressò....
ResponEliminaBon dijous !
Artur,
Eliminaalguna cosa sempre queda!
Tota la vida té infinites lectures, el teu poema també.
ResponEliminaCarme,
Eliminales interpretacions són com els pètals d'una flor.
A l'aire hi vola la poesia. Només cal saber captar-la, com fas tu.
ResponEliminaMolt ben vist, Xavier!
EliminaMirant l'horitzó
ResponEliminaquan minva la tarda,
La cara fent front al garbí.
El flaire de la mar
m'arriba de lluny
com la veu renyant-te
de la dona estimada.
La ploma a la mà,
el full en blanc,
el pensament lliure,
els cors bategant
al uníson.
Neix un poema,
un escrit abans
a viva veu,
apassionat,
compartit,
cloent amb un punt i final
inaudible i amb dues mans
prement-se
sense aire entre elles.
Deixa't anar
no hi ha res més bell
que tornar-ho a llegir
algun que altre matí.
Preciosa foto y haiku. Todo muy armónico.
ResponEliminaUn abrazo y mucha felicidad...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl seu naixement o el seu renaixement!
Elimina