dijous, 1 de setembre del 2011



GENOVÉS, Pablo, Judici final, 2011, dins la revista Arte y parte nº 92

Un judici final amb justícia, carregant-se la pompositat del Vaticà, amb la força simbòlica de l'aigua, de les onades. Miquel Àngel està molt bé, però l'abstracció també. Ves a saber amb què es quedaria Déu.


13 comentaris:

  1. Jo crec que Déu faria arribar l'aigua fins a la clau de volta. Però abans s'emportaria tot l'art i les pintures. I sortiria corrents, és clar.

    ResponElimina
  2. El totpoderós et geixaria sense blog, Helena. Se l'emportaria al cel, i allí alguns mortals tenim l'estada prohibida!!! Que en faríem sense ell ??? Millor, que no veja tot els que ací ens mostres!!!

    ResponElimina
  3. Estàs tan creativa amb els poemes com amb els comentaris, Joana!

    ResponElimina
  4. M'alegre que el trobes creatiu. Si passes pel teler veuràs la declaració de desngany amorós de la meua estimada amiga Mara. crec que mai havia estat tant clara en el seus poemes :)

    ResponElimina
  5. Un final cap-i-cua. Sorgir de les aigües i s'acaba amb les aigües.

    ResponElimina
  6. Alyebard: així ho diu la Bíblia! Molt ben trobat.

    ResponElimina
  7. L'aigua s'ho endú tot, pompositat, ximpleries i superficialitats. I ens demostra, que la vida és un fluir, el que ara és, d'aquí un minut pot no ser.

    ResponElimina
  8. Barcelona: tot flueix, també tu de bloc en bloc! Gràcies per visitar-me.

    ResponElimina
  9. Les forces de la natura s'enduen la pompositat superflua, Deu es quedaria amb els sentiments reclosos per aquestes pareds?, potser...

    ResponElimina
  10. Salvaria les costelles de Sant Pere per si tot comença amb "I en un principi només hi havia foscor..."? S'enduria els quadres i les escultures, i diria "Que Déu us acompanyi!" amb una rialla burleta.

    ResponElimina
  11. ha, ha, que bo, cantireta!

    Audrey (una mica tard): sembla que els sentiments haurien de ser l'únic que s'emportaria Déu, és el que li pertocaria.

    ResponElimina